Su sero
est carignende moddiànu,
e cun frèssada
nida in su giannile.
E m’isto
pensende a s’impuddìle,
chi tando,
fit de ambàghe imboligadu.

Che tando,
una manàda, a ojos serrados,
mi ùmpo
pro nd’e ponner sa madrija
e cumassare pane de pesare.
E torra, ses licore e non ses nie.
e accò,
chi sa giamada est torra inie,
isjanta dae buliones e ranzola,
accàmu annoditatu, boghe ‘ia.
E ses manta
ch’illàcanat sas dies
a s’istajone in tramas
e rodònes,
cun sos impàros paris ingiaìdos,
e totu ancora de ingranire.

Che tando
ses terra aparizada
e posta in fascaduras risulanas.
Ma s’andanta mudat,
mujat e e s’abbéntat,
sighende,
intro s’andàina chirriàda.
M’istrinat
s’intritzu de camineras,
inue
bido sas umbras pali ‘oltadas,
tra sas lughes,
addàe de sos fundales.

II° prèmiu in sa XXXII editzione de su Premiu de poesia Antoni Andria Cucca setzione versos isoltos, Ossi 15 de Làmpadas 2019.